Em torno paranoic?
No puc evitar mirar-la. No puc. M'atrau com un iman però alhora l'evito perque quan els nostres ulls coincideixen em sento com si pogués veure ben endins meu i m'envaiex una vergonya terrible, que em fa apartar la vista. Em fa sentir dèbil, feble, impotent.
Encara que quan parlem, ens mirem, ens toquem, jo em noto viu i ple, llavors em sento altre cop impotent, dèbil, feble i poruc perquè tinc por de com em miraria, que em diria o si no em parlaria, si li importaria que jo li digues que em confon els sentiments i els pensaments. I el pitjor és quan m'entra el dubte de si el seus estaran ocupats per algun altre noi.
El dia d'avui ha estat una punyalada per mi. L'aborriment em fa pensar i pensar em fa sofrir. I estic molt aborrit.
